Diari català

Dilluns,27 de febrer del 1939
Estic cansada, fa molt de fred , no em queden forces ,tinc molta gana i estic desesperada esperant el dia que pugui tornar a casa amb la meva família .
Em dic Lluïsa Garriguera Casolà ,tinc 17 anys i sóc de Barcelona. S'hem fa molt difícil oblidar el dia que ens van avisar que teníem que abandonar la casa i que teníem que marxar d'allà i anar cap a França.
No sabia que era el que ens esperava, ni el que trovariem .
Hi havia molta gent desesperada i trista perquè ho deixaven tot per començar de nou en un país desconegut, una nova vida.
Anaven carregats amb petites maletes en un braç i en l'altre, els seus nadons plorosos.
Quan vam arribar en aquell camp de concentració ,tothom es va quedar impressionat per aquell panorama. Era un camp vuit i en la platja. Hi havia molts militars i soldats francesos i també alguns senegalesos. No tenien cara de amistosos.
Els qui tenien algun familiar o algú a França estaven salvats d'aquest infern indesitjable.

Dimarts ,28 de febrer del 1939

segueixo tenint fred ,estic molt trista. A passat una desgràcia ,ahir a la nit es va morir el meu germà petit de un par cardíac a causa del fred i segurament també de gana.
Els meus pares no ho accepten, la mare ha entrat en una depressió no ha volgut parlar amb ningú.
El meu pare ho porta ''millor'' ,intenta dissimular el seu dolor però en aquests casos es molt difícil aconseguir-ho.
Vam enterrar-lo en la sorra de la platja d'Argelers i vam tapar el seu cos amb una manta que la mare va fer amb trossos de tela recollits per la platja, perquè allà on estigui no torni a passar mai més fred.
Em sento culpable per no poder haver fet res per salvar-lo. És una sensació mol estranya...
M'hauria agradat que hagués sigut jo qui moris per salvar la vida dels meus estimats.

Dimecres,1 de març del 1939.

Avui no tinc ganes d'escriure, ens han donat menjar. Llenties amb bacallà sec, sense pa ni aigua dolça. L'única aigua que tenim és la del mar. Encara que la mare no ha volgut menjar res,en realitat ningú no volia menjar, se'ns feia un nus en la panxa cada cop que pensàvem en el meu germà.
No se si mai la meva mare podrà superar la mort del seu fill.
Estic trista per ella i per tots.
Tinc dolor en la panxa ,les infermeres diuen que es probable que tingui una infecció ,però la pena esque no tenim medicaments per poder curar-me. Ni jo ni ningú en aquesta platja.
Hi ha algunes dones que ofereixen el seu propi cos als militars i soldats per tal d'aconseguir algun medicament o menjar.
Això es tan trist(...)

dijous, 2 de març del 1939

He vist com una dona se li a mort el seu fill, i al no puder aguantar-ho es va suicidar. Tinc por que la meva mare fagi lo mateix que ella i es suicidi.
Les coses no han canviat gaire des de ahir, tot segueix sent de la mateixa manera, algunes persones s'han mort per el insoportable fred .
No se què és pitjor,si morirte perquè no aguantes el fred o perquè no soportes més la situació.
Avui ens han vingut a filmar amb unes càmares probinents de Mèxic.Ens han obligat a què quan hi passi l'helicòpter alcem el puny en honor al poder.
Però si ells s'imaginessin com estem vivim aqui dins la platja....
Des de fora es pensen que estem bé, que rebem un bon tracte ,però es mentida perquè no ho estem.
Divendres, 3 de març del 1939

No tinc ganes d'escriure, estic molt trista i dèbil .No em cansaré de dir-ho.
La mare s'està tornant cada cop més boija. A començat a parlar tota sola amb el ''fantasma del meu germà'' segons ella.Diu què està content perquè està molt feliç de poder haver escapat d'aquell infern, però que a la vegada se sent molt trist perquè nosaltres estem encara aquí.
Em fa mal veure-la així, és molt penós .
Estic cada cop mes prima no ho se si podré seguir així...